Entrevistes Alumni

Ricardo Ibarra
Ricardo Ibarra
01/07/2020
Roser Reyner
Alumni
Màster universitari de Drets Humans, Democràcia i Globalització





«En la tornada a l'escola, la gent està essent més conservadora que les mesures sanitàries mateixes»

 

Ricardo Ibarra, director de la Plataforma d'Infància
 

Ricardo Ibarra (Saragossa, 1984) dirigeix des del 2014 la Plataforma d’Infància, una aliança de 68 entitats sense ànim de lucre dedicada a assolir el ple compliment dels drets dels nens, nenes i adolescents. Sota el paraigua d'aquesta plataforma hi ha organitzacions com Creu Roja, Save the Children o Càritas. Ibarra, que va estudiar el màster universitari de Drets Humans, Democràcia i Globalització de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), afronta ara un moment especialment delicat per les conseqüències que pot tenir la pandèmia de la COVID-19.

 

Al perfil del teu compte de Twitter, en destaca una frase: «Omnibus dubitandum» ('Tot s'ha de posar en dubte'). Hi ha cap certesa, en el context actual?

Molt poques. Totes les certeses que hi podia haver van caient. Precisament per això és important que ens impliquem en la presa de decisions, que ens informem bé i que formem part del moment. Si ens descuidem, no seran els nostres interessos els que pesin. És important que ens impliquem i ens preocupem pels nostres interessos personals i per allò que ens mou des de la solidaritat o la justícia social. És el que intentem des de la plataforma: construir un món millor per a la infància. Si no estem vigilants, hi pot haver grans passos enrere.

Precisament, segons dades de l'organització que representes, l’Estat espanyol, abans de la COVID-19, era el segon país europeu amb la taxa més alta de pobresa infantil, un 26,8 %, més de dos milions de nens i nenes. Quines en són les causes principals?

Partim d'un estat de benestar molt fort en alguns sectors, com el de la gent gran, que, tot i que va patir la crisi anterior, va tenir un sòl d'ingressos per mitjà de les pensions i va tenir el suport dels serveis públics. No obstant això, aquesta concepció no és la mateixa amb la infància: el nostre estat del benestar la protegeix molt poc.

Per què?

Passa molt al sud d'Europa, on tendim a pensar que la família és l'entorn protector i tenim una xarxa gran de suport familiar, més que en altres països. Però això, de vegades, ens fa desentendre del que els passi als nens i les nenes, als quals veiem com a futurs ciutadans, futures persones. I no: ja són persones, són ciutadans, puguin votar o no. Tenen drets. Per exemple, en tenim clar el dret a l'educació, el dret a la sanitat... però hi ha moltes mancances pel que fa al dret al desenvolupament i al benestar. Per a la infància hi ha hagut dos tipus de polítiques: desgravacions fiscals per a classes mitjanes i altes, i petites ajudes, de molt poca quantia, per als percentils de renda més baixos. Però deixem al mig persones que potser no pateixen una pobresa tan extrema, però sí que estan en una situació de pobresa. En aquesta franja hi trobem un nombre molt gran de nens i nenes.

Podríem, doncs, definir un perfil, en aquests més de dos milions de nens i nenes?

El 80 % dels que estan en situació de pobresa continuaran essent pobres d'adults. És el que anomenem transmissió intergeneracional de la pobresa. En efecte, si tens una feina precària i poc sou, podràs donar menys oportunitats als teus fills, de manera que els teus fills poden estar condemnats al fracàs escolar, a deixar l'escola aviat per aportar diners a casa... i entrem en un cercle constant de pobresa. A l’Estat espanyol, la política augmenta la desigualtat quan fa desgravacions fiscals als qui tenen diners i fa ben poca cosa per als pobres. Som un país que inverteix l'1,3 % del PIB en ajuda a família i infància, quan la mitjana europea és del 2,4 %. Això implica 10.000 milions menys d'inversió, i nenes i nens amb menys oportunitats. Som el país europeu amb la taxa d'abandonament escolar més alta, cosa que es tradueix en una ocupació juvenil molt precària.

Fa un parell de mesos, la vostra organització va plantejar 100 mesures per minimitzar l'impacte en la infància de la crisi econòmica i social resultant de la pandèmia. Aleshores adverties que era urgent proporcionar allotjament adequat als nens i nenes en situació d'infrahabitatge, facilitar-los accés a internet per garantir-ne el dret a l'educació i augmentar en quantitat i quantia les prestacions per fill a càrrec. Dos mesos són un món en el context actual. Ara s'ha aprovat l'ingrés mínim vital, que sembla que anul·larà la prestació per fill a càrrec. Quin és el teu diagnòstic ara com ara?

Aquestes 100 mesures van sorgir d'un context d'emergència. Lamentablement, moltes no es van dur a terme. Ara, en la desescalada, el que ens preocupa més és que la COVID-19 està generant una bretxa de desigualtat molt més gran. Primer, en l'educació, entre qui té internet i qui no en té. Però no solament això. Hi ha una altra bretxa en el suport que els pares poden donar a casa. S'està notant molt com les classes més benestants s'adapten a aquesta nova realitat i les classes més vulnerables estan tenint problemes. Entre les 100 mesures, plantejàvem l'augment de la prestació per fill a càrrec, una ajuda estatal molt eficient adreçada específicament als nens en situació de vulnerabilitat. És cert que l'ingrés mínim vital augmenta la quantia de diners, amb la qual cosa ajudarà molts d'aquests nens a sortir d'una pobresa extrema, però arriba a menys gent que la prestació per fill a càrrec, que temem que s'elimini. Si això passa, estarem deixant fora un milió i mig de nens que percebien una quantitat petita, però que ara no percebran res. Demanarem al Parlament espanyol que això s'esmeni. I treballarem per a una futura prestació per a la criança.

(…)

Hi ha d'haver algun tipus de prestació de suport a la criança, que arribi cada cop a més famílies i amb més quantia. El «postcoronavirus» ens preocupa molt i caldran polítiques de conciliació.

Un exemple d'aquestes polítiques de conciliació?

Ens preocupen els qui tenen més dificultats per conciliar, com ara les famílies monomarentals. L'única alternativa que els està donant el Govern són permisos de reducció de jornada, la qual cosa suposa una reducció de salari, i la meitat d'aquestes famílies estan en risc de pobresa. Plantegem un permís retribuït per a aquests casos: que la reducció de jornada sigui abonada salarialment i no sigui un perjudici econòmic. I polítiques de conciliació que garanteixin tant la flexibilitat com la possibilitat de teletreballar, donant suport a les empreses amb algun tipus de bonificació fiscal. A més, estem demanant la tornada a l'escola. Pensem que s'està essent molt conservador, de manera que en un moment en què s'estan obrint discoteques, centres comercials o programant concerts, no s'està tenint en compte el que no és econòmic, ni comercial: els drets dels infants.

No obstant això, sindicats i centres o corrents educatius qüestionen la tornada actual a l'escola. Quin és el vostre posicionament?

Ens sembla bé el criteri epidemiològic que, en fase 2, puguin tornar als centres els que necessiten reforç escolar, sobretot els que estan en una situació més crítica. Però, en qualsevol cas, Sanitat ja ha plantejat que en fase 2 seria possible tornar. Pensem que la gent està essent més conservadora que les mesures sanitàries mateixes pel que fa a l'escola i no, en canvi, pel que fa a cafeteries o terrasses... llocs on hi ha risc de contagi i hi ha treballadors participant en aquesta activitat comercial. La prioritat han de ser els nens i les nenes de zero a sis anys, perquè són els que tindran més dificultats per a l'educació a distància, a més que per a ells la socialització és fonamental. Estem plantejant la tornada a l'oci educatiu durant l'estiu per reforçar, precisament, aquestes necessitats.

Representes 68 entitats. Com estan els ànims?

Estem molt preocupats i les organitzacions estan desbordades, perquè moltes han reconduït la seva tasca habitual per atendre l'emergència social, cedint espais o llits, entre altres. I ara tocarà afrontar les conseqüències socials de la COVID-19, atendre una pobresa més gran, acompanyar més, educativament i en salut mental... Tot això, probablement, amb menys recursos per a les ONG: menys subvencions, menys ajudes i, potser, menys donacions. Ens preocupa, però és cert que és un sector molt sòlid i professionalitzat, que té molt clar el que ha de fer. Farem tot el que calgui.

Tot i que, aquests dies, teniu motius per celebrar el Projecte de llei orgànica de protecció integral a la infància i l'adolescència davant de la violència

L'ingrés mínim vital és un motiu de celebració i, després de deu anys de feina, arriba la llei que comentes. De fet, va ser la Plataforma d’Infància qui va aconseguir que el Comitè dels Drets de l'Infant de l'ONU la posés com una prioritat del nostre país. Hem treballat amb els diferents governs i ara hem fet un pas de gegant. La llei té un enfocament molt orientat a la formació de professionals a l'escola, l'oci, l'esport, les forces i els cossos de seguretat, per saber com es poden tractar i prevenir aquestes situacions i protegir els nens. Per exemple, una de les mesures de la llei és la prova preconstituïda: quan un nen o una nena denuncia un cas, aquesta prova val per a tot el procés i no ha d'estar constantment recordant el que ha viscut. És una llei integral, que és el que volíem. Serà clau fer molta sensibilització, adonar-nos que tenim un problema molt gran i que les denúncies actuals són només la punta de l'iceberg. El Consell d'Europa calcula que un de cada cinc nens ha patit violència sexual.

Tornant a parlar de tu, pel que llegim al teu perfil de LinkedIn, la teva trajectòria professional té un vessant més tècnic, com a enginyer informàtic, i un altre de més humanístic, amb el màster universitari de Drets Humans, Democràcia i Globalització de la UOC. Com va ser l'evolució?

Des de petit he estat molt implicat en organitzacions juvenils, organitzacions de temps lliure, com els Scouts i les guies, sempre des del voluntariat. Ho compaginava amb els meus estudis i després amb la meva feina com a informàtic. Però, en el voluntariat, vaig passar d'exercir funcions d'intervenció més directa a exercir-ne d'altres de portaveu i de coordinació. I això em va portar a implicar-me en xarxes d'incidència, sempre des del voluntariat. En un moment determinat, ja vaig fer el pas a una responsabilitat més gran en aquest tipus d'espais: ser president del Consell de la Joventut d'Espanya, cosa que va implicar dedicació exclusiva. Va ser llavors quan vaig decidir que volia dedicar-me a això, si m'ho podia permetre. Vaig veure que necessitava una formació acadèmica més enllà de la meva experiència personal.

Què et va fer decidir per la UOC per estudiar el màster universitari de Drets Humans, Democràcia i Globalització?

Just abans de fer-ho, va sorgir l'oportunitat de treballar en la meva posició actual, i encara vaig veure més necessari aquest reforç acadèmic, més enllà de la meva experiència. Necessitava alguna cosa que pogués compaginar amb la feina i la UOC em va anar molt bé en proporcionar-me un seguiment i donar-me la possibilitat d'anar treballant per lliuraments... A més, em va permetre compaginar-ho, ja cap al final, amb el naixement del meu primer fill. Em va anar molt bé i tinc ganes de continuar estudiant.

Quines són les teves inquietuds principals en aquest sentit?

L'anàlisi política em sembla molt interessant. I no ho dic perquè siguem en aquesta entrevista, però la meva idea és tornar a triar la UOC. M'agrada el seu sistema.

Més de 8.400 persones segueixen l'activitat de @UOCalumni a Twitter

Més de 5.800 alumni ja en formen part