Jesús Bosch
Jesús Bosch
05/03/2018
Roser Reyner
Alumni

Graduat en Multimèdia i Màster Universitari de direcció de les organitzacions en l'economia del coneixement





Jesús Bosch: «La meva habilitat més important ha estat trobar gent més llesta que jo i que m’ajudi»

 

Jesús Bosch Ayguadé (Lleida, 1980) és programador i empresari. Graduat del grau de Multimèdia i del Màster Universitari de direcció de les organitzacions en l'economia del coneixement  de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), actualment dirigeix tres empreses tecnològiques amb clients internacionals que funcionen gràcies a joves talents que treballen des d’on volen. Es tracta de Starshot (programaris i aplicacions), Starloop i Game Troopers (videojocs). Vist l’èxit, reconeix que potser li aniria bé instal·lar-se en una ciutat com San Francisco (EUA), on «passen totes les coses». Però de moment no es vol moure de la Terra Ferma, on resideix amb la seva família i on explica que té molta qualitat de vida. Fem l’entrevista a distància: Bosch proposa a l’entrevistadora connectar-se a un robot que ella mateixa pot moure per l’oficina de Lleida mentre conversen tranquil·lament. Fins que l’ordinador de l’entrevistadora diu prou i toca continuar per telèfon. 

 

Avui t’entrevistem per a la UOC i d’aquí a poc participaràs en una xerrada d’ESADE sobre reinventar-se. Què has fet, que les universitats on t’has format et posen com a exemple?

Suposo que haver creat diverses empreses i voler-ne crear més. Crear-les i que funcionin. I fer-ho venint d’una família molt humil. Ningú no m’ha regalat res. 

Per què crear tantes empreses?

A mi m’agrada construir coses. Potser fins i tot m’agrada més construir-les que després portar-les. Munto un equip i un model de negoci que funcionin, amb un soci meu que ho porti, i en faig un seguiment continu. Les empreses donen oportunitats de relacionar-se amb gent nova, de conèixer món, de negociar, de viatjar. I cada empresa és com una màquina de generació d’experiències i oportunitats.

Podríem dir que tot comença a la infància, amb la teva passió pels videojocs?

De fet, jo de petit ja volia ser empresari. No sabia de què. A mi sempre m’explicaven que el meu avi havia tingut no sé quants treballadors i que l’altre avi també era d’una família rica, però havia anat a menys. Suposo que vaig pensar que jo, això, ho havia d’arreglar. Als catorze anys vaig descobrir que existia una cosa que es deia programació... i vaig intentar fer un programa de gestió per al meu pare, que treballava a la construcció. Però, si he de ser sincer, aquell primer programa no va funcionar [riu].

Ja diuen que és important equivocar-se cada vegada millor.

La meva habilitat més important ha estat trobar gent més llesta que jo i que m’ajudi.

Quan ho decideixes, que vols estudiar programació? Havies estat allò que en diuen un «bon estudiant»?

o era un estudiant horrible. Vaig patir assetjament (bullying) a l’escola, no m’agradava gens anar-hi. Intentava anar a classe el mínim possible. Em feia el malalt. Vaig repetir curs dos cops seguits. Vaig anar avançant lentament: vaig arribar a la universitat, però ho vaig deixar estar. Després vaig fer un cicle formatiu. I més tard vaig estudiar Multimèdia a la UOC. Mentre treballava a l’empresa Indra vaig redescobrir els videojocs i vaig participar en un concurs d’àmbit estatal.

I aquí canvia tot.

Vaig quedar tercer. Vaig aparèixer en un diari provincial de Lleida i em va trucar un petit inversor, que va preferir crear una empresa que comprar-se un cotxe nou. El primer any va ser horrible, el segon també i el tercer va començar a funcionar tot bastant bé. 

Per què horrible?

Els jocs que fèiem no els comprava ningú. Vam buscar clients a Lleida que volguessin que els féssim aplicacions. Però la clau va ser la internacionalització: començar a buscar clients en altres països. El primer client va ser de Dinamarca, el següent d’Israel i després, sobretot, dels Estats Units. Allà vam tenir la sort que un client ens va contractar i resulta que encara avui és el soci que tenim als Estats Units. 

De les companyies que has creat, la més nova, Starshot, no ha parat de penjar ofertes de feina a LinkedIn els últims mesos.

Vam començar l’any passat amb tres o quatre persones i ara en som seixanta.

Quina és la clau?

Fer una proposta de valor. Perquè el que fem no és tan extraordinari: a Starshot fem programaris i aplicacions web, i hi ha molta més gent que ho fa. La qüestió és què ens distingeix de la resta i la resposta té tres parts. Primera, un disseny molt bo de les aplicacions. Segona, una gent molt bona que ho faci possible. Gent que treballa en línia des de casa, lluny de Lleida, o a casa a Lleida mateix o a l’oficina de Lleida. Com vulguin. La tercera part és saber vendre. Tenir un equip de vendes. La clau és la internacionalització. I l’avantatge de tenir diverses empreses és que creen sinergies entre si. 

Per cert, Starshot coincideix amb el nom del projecte de Stephen Hawking per a buscar vida als planetes que orbiten al voltant de l’estrella més propera al Sol. Casualitat?

M’agrada molt l’astronomia. De moment, jo tinc la marca registrada per si ho aconsegueixen.

Parles d’una gestió 3.0 de l’empresa. Què vol dir per a tu 3.0? 

Hi ha d’haver una direcció, una estratègia, però ha de ser omnidireccional. Tothom ha de poder aportar. Si tapes la boca a gent talentosa, marxarà. Hem posat en marxa un programa d’emprenedoria corporativa perquè els treballadors puguin proposar projectes nous, completament diferents i disruptius, i posar-los en marxa. Que puguin crear una empresa que tingui darrere la força de l’empresa mare: recursos humans, financers, de màrqueting, contactes... Són avantatges per a tothom.

Fa més o menys vuit anys que ets emprenedor, paraula que sol acompanyar-se de proclames de valentia i positivitat. I els errors?

De vegades, des de l’Administració, se’ns encoratja a fer coses que són perilloses. Un ha d’emprendre si realment en té ganes i està preparat. Per exemple, capitalitzar l’atur per a engegar una empresa sense cap preparació ni cap idea de màrqueting ho trobo arriscat. Molta gent em diu que voldria ser emprenedora per la llibertat o pels diners. Jo fa set anys que no faig quinze dies seguits de vacances. Altres diuen que així no tens un superior. El teu cap és el teu client. Penso que els diners no haurien de ser el motiu per a crear una empresa. El motiu hauria de ser voler fer una aportació important. Els diners vindran després, amb l’aportació de valor de la teva empresa.

Quina creus que és ara la teva aportació?

Encara no he arribat a fer-la i no et puc dir quina és perquè no m’atreveixo. Però m’agradaria fer coses una mica més interessants: avui, amb tots els meus respectes, en l’àmbit tecnològic hi ha molta gent superintel·ligent treballant perquè algú miri més un anunci. M’agradaria fer un projecte agosarat i innovador que solucionés problemes més importants. Una de les coses que m’agradaria és fer un projecte de formació global.

 De fet, avui, els mateixos videojocs ja es comencen a utilitzar en l’àmbit educatiu i no són només per a entreteniment...

La realitat virtual i la realitat augmentada tenen moltes possibilitats de canviar-ho tot. Nosaltres treballem amb la UOC en aquest àmbit. També, en un altre àmbit, estem creant un simulador d’operacions quirúrgiques per als estudiants de medicina, per a simular què passa al cos humà quan el metge talla amb el bisturí. I el mateix Mark Zuckerberg aposta per transformar l’educació fent servir la realitat virtual. Crec que l’educació hauria d’anar per aquí. 

El món de la programació està de moda...

Té bones possibilitats laborals i et permet treballar a tot el món. Un informàtic que sigui un bon enginyer pot anar a tot arreu. I la majoria de les empreses de nova creació són de TIC. Fa poc vaig anar a una escola rural a fer una xerrada i, amb una nena que es va presentar voluntària, vam crear un videojoc senzill. Tant de bo que això hagi servit a aquells alumnes per a veure que la informàtica permet fer coses divertides. 

Més de 7.060 persones segueixen l'activitat de @UOCalumni a Twitter

Més de 5.600 alumni ja en formen part