Assumpta del Rosal Parejo
Web: es.linkedin.com/pub/assumpta-del-rosal-parejo/25/542/928«Em vaig adonar de com estava d’equivocada amb els prejudicis que tenim quan parlem de “drogoaddictes”. Ells em van fer veure, juntament amb el centre, que es tractava d’una malaltia i no pas d’un vici.»
Quin va ser el teu primer contacte amb el món de la drogodependència?
Va ser al Centre de Dia Casa Bloc ja fa uns catorze anys. Acompanyava un familiar. Mentre el terapeuta el visitava i jo m’esperava a la sala d’espera, vaig començar a tenir contacte amb pacients que estaven al centre. En veure’m sola es pensaven que era una nova usuària i em venien a donar conversa i suport. Això al començament em va causar sorpresa i em vaig adonar de com estava d’equivocada amb els prejudicis que tenim quan parlem de «drogoaddictes», generalment amb un to força despectiu, de les persones que tenen aquest problema. Ells em van fer veure, juntament amb el centre, que es tractava d’una malaltia i no pas d’un vici i que, si la persona volia i es deixava aconsellar pels professionals que hi treballaven, podia deixar qualsevol addicció a qualsevol substància.
Per què vas decidir especialitzar-te en aquest àmbit?
A partir de llavors el meu interès per la feina dels terapeutes va créixer i vaig decidir estudiar psicologia; volia saber més i més sobre les drogues i sobre com es pot ajudar les persones que pateixen aquesta malaltia. Vaig fer el curs d’accés a la universitat per a més grans de vint-i-cinc anys i vaig començar la llicenciatura de Psicologia amb cinquanta anys.
Quin era la teva meta en aquell moment?
La meva meta era poder treballar en un centre en el futur, i, si no ho aconseguia per l’edat que tenia, sempre podria fer voluntariat.
El tercer any de la llicenciatura vaig demanar de fer voluntariat a Casa Bloc i vaig passar molt de temps fent pràctiques al costat de la terapeuta que va portar el familiar que acompanyava. Vaig aprendre com s’historiava un pacient, el tractament que se li feia seguir; entrava de coterapeuta a les teràpies de grup i cada vegada estava més fascinada per aquest món. Quan vaig acabar la llicenciatura em vaig matricular en el màster de Drogodependències de la Universitat de Barcelona, de modalitat presencial, i vaig continuar fent pràctiques a Casa Bloc. Va ser llavors que vaig començar a portar pacients com a psicoterapeuta.
Quan vaig acabar el màster em van oferir de col•laborar amb ells i allà em teniu, feliç d’haver aconseguit un dels objectius dels meus estudis a la UOC.
Has creat el portal de teràpies en línia Libre de Drogas. Què és aquesta plataforma?
És un portal perquè qualsevol persona que tingui un problema de drogues el pugui consultar, allà la informaran i la motivaran perquè comenci un tractament.
Tal com exposo en la presentació del portal, «la relació amb les drogues et pot portar a una crisi personal i, per a superar-la, serà necessària l’ajuda d’un professional per a reconduir aquestes conductes en què et penses que estàs “paralitzat”, que et perjudiquen a tu i als que t’envolten». Hi ha vegades que ens costa demanar ajuda. Poder-ho fer anònimament és una possibilitat, almenys, de tenir informació sobre aquest problema.
Com va sorgir la idea d’engegar el portal de teràpies en línia Libre de Drogas?
Quan una persona comença un tractament per addicció a substàncies, o deixa de treballar i únicament es dedica a la seva recuperació, per la qual cosa té la possibilitat d’anar a la consulta del terapeuta a qualsevol moment que ho necessiti, o ha de continuar treballant, per la qual cosa es fa més difícil aquest contacte presencial per a seguir el tractament. Per aquest motiu va sorgir la idea de la pàgina web, perquè, quan els pacients no poguessin anar a la consulta, els fos fàcil accedir a parlar amb el seu terapeuta.
Et sembla que la teva experiència com a estudiant d’una universitat en línia com la UOC podria tenir relació amb el fet d’impulsar aquest projecte?
Jo estava acostumada a treballar en línia pels meus estudis a la UOC. Engegar el portal era una manera de continuar una filosofia que m’havia enriquit durant sis llargs anys. El futur és en el treball en línia, encara que de moment les persones són una mica refractàries a aquesta mena de teràpia. Penso que d’aquí a no gaires anys serà una de les principals eines de què ens servirem els psicòlegs, igual que altres professionals que avui dia ja ho fan. De manera que vaig pensar que com més aviat anéssim engegant més aviat pujaríem al tren de les tecnologies.
Libre de Drogas també té un blog. Com va néixer i amb quins objectius?
Un portal és com un llibre, té un principi i un final, és a dir, hi has de posar la informació necessària perquè els usuaris sàpiguen i entenguin les funcions que fas, però no pots abusar d’informació perquè no queda clar què vols. Per això, al portal únicament hi exposo el que faig, el perquè, i la informació que hi ha de drogues, per exemple, és escassa; de fet, el portal, com jo l’entenc, és per a estar més a la vora del pacient.
Al blog, tanmateix, hi pots posar el que vulguis. Principalment l’objectiu del blog és informar. Hi plasmo tota la informació que m’arriba de notícies, articles, cursos, etc. A vegades també hi opino, però procuro que sigui tan imparcial com sigui possible, això sí, sempre seguint els principis de Libre de Drogas.
Ens podries explicar, a grans trets, en què consisteix una teràpia de drogodependència en línia?
Generalment els pacients drogodependents més d’una vegada han mirat de deixar de consumir drogues pel seu compte, és a dir, sense l’ajuda de cap professional. Quan finalment es decideixen a demanar ajuda professional comença un procés personal que anomenem «motivació per al canvi». En aquest punt cada pacient ha de ser valorat d’una manera flexible i adaptant-se a cadascun en particular, segons en quina fase del canvi de conducta estigui. El procés terapèutic comença amb l’acceptació voluntària del tractament.
Quin és el punt següent d’aquesta teràpia en línia?
A partir d’aquí haurem de ser molt curosos amb el que el pacient necessita per la mena de tòxics consumits i les quantitats. Haurem de considerar juntament amb el pacient si és necessari un ingrés per a la desintoxicació o si es pot fer ambulatòriament, amb intervenció farmacològica o sense, per la qual cosa es necessitaria la visita a un psiquiatre especialista en desintoxicacions. Sempre hem de procurar que aquest procés es faci tan ràpidament i confortablement per al pacient com sigui possible (fase de desintoxicació).
Té limitacions aquest enfocament?
Personalment penso que les teràpies en línia han de servir de suport a les teràpies presencials, no en són substitutives. És a dir, una persona et pot consultar en línia perquè dubta si necessita un tractament o no o perquè encara no està en l’etapa en què considera que en necessita. El nostre treball consistirà a motivar-la perquè faci aquest pas. Una vegada arribem aquí, és important un primer contacte presencial, cal tenir empatia amb el pacient, ha de veure que l’entens i viceversa. Això només s’aconsegueix en la teràpia presencial. Una vegada es comença un tractament i pactem amb el pacient aquest procés, sí que podem combinar la teràpia presencial amb la teràpia en línia, segons la necessitat de cada pacient.
Com són els tractaments de drogodependència?
Es basen en teràpia cognitivo-conductual, és a dir, el nostre objectiu és que desaprenguin conductes apreses perquè n’aprenguin altres de noves que seran les que mantindran després en la vida quotidiana (fase de deshabituació). Els processos d’aprenentatge i memòria exerceixen un paper important en el desenvolupament i el manteniment d’una addicció, aquests mateixos processos ens poden ajudar a fer que la persona deixi de consumir droga. A vegades, si es veu que el pacient pateix alguna altra patologia, es combina la teràpia cognitivo-conductual amb la teràpia farmacològica. Aquest és un altre dels punts de per què el tractament en línia només ha de ser un suport del tractament presencial, perquè el pacient necessita visites periòdiques amb el psiquiatre.
El primer any han de ser molt rígids amb el programa: es tracta de donar-los eines perquè no tornin a consumir, de motivar l’abstinència, ensenyant-los habilitats d’afrontament, prevenció de recaigudes, habilitats socials, etcètera.
Quina diferència hi ha entre un pacient que assisteix a teràpia presencial i el que opta per la via virtual?
El pacient que al principi opta per una consulta en línia generalment és perquè vol salvaguardar la intimitat, no vol ser descobert, de vegades per motius familiars o de feina o simplement perquè no està convençut de seguir un tractament. També pot passar que no visqui a la mateixa ciutat, i veu en aquesta mena de teràpies la solució del seu problema.
Generalment el que ve a la consulta arriba amb algun familiar (pares, esposa o fills) o ben derivat per altres professionals. Per la meva experiència, a Casa Bloc només en alguns casos vénen per ells mateixos.
Aquesta va ser una de les raons per les quals se’m va acudir que el web podria ser una bona eina: no et veien, no es comprometien a res i podien demanar informació, a més d’explicar la veritat del que els passava, atès que, com que no hi havia un contacte personal, quedaven totalment en l’anonimat. Si la informació que els retornaves era bona, els podies ajudar a fer aquest pas tan difícil quan una persona addicta vol deixar de ser-ho. Una vegada aconseguit això, se cita el pacient a una primera visita presencial i allà es negocia amb ell en quina modalitat farà les consultes en línia: per correu electrònic, xat o Skype.
Per la teva experiència, quina mena de dependència és la més difícil de deixar?
No hi ha una addicció que sigui més difícil que una altra, és qüestió de voler-ho fer i estar convençut que la deixes per sempre, sense deixar portes obertes a un futur. Quan es comença un tractament lliure de drogues es deixa de consumir de tot, no pas la substància estrella i prou. El que sí que és cert és que hi ha substàncies en què la síndrome d’abstinència és més costosa de passar que d’altres, com ara l’alcohol i les benzodiazepines, però tot és difícil.
Penses que el context actual pot fer-nos més susceptibles de caure en aquesta mena d’addiccions?
El món és incert, amb estrès, no sabem si demà treballarem o no, la gent jove acaba els estudis i no troba feina, els pares de família perden la feina, etc. Tot això pot donar lloc a un estat emocional associat al consum de drogues. La predisposició biològica, psicològica i sociocultural en un ambient determinat permetrà al llarg del temps que una persona tingui unes característiques pròpies que la diferenciaran d’altres, la qual cosa fa que hi hagi persones que siguin més vulnerables per a caure en una addicció que d’altres.
La disponibilitat de les drogues en el context actual és un altre factor que pot augmentar la susceptibilitat de les persones a l’addicció.
No hem d’oblidar que quan es consumeix una droga d’abús es produeix gairebé immediatament un efecte plaent que pot durar de pocs segons a minuts, la qual cosa les converteix en un reforçador associat a múltiples indicis ambientals i interns.
Què aprens dels teus pacients? Com afecten ells la teva vida personal?
S’aprèn moltíssim dels pacients; ells són els qui et van donant dia rere de dia l’experiència per a poder transmetre-la a altres persones i ajudar-les a seguir un tractament i deixar el consum. Si assisteixes a teràpies de grup és d’allò més enriquidor: hi interactuen explicant i ajudant sempre des de la seva pròpia experiència. Això ens fa aprendre a tots, no únicament als addictes, sinó també als terapeutes que estem amb ells.
En què consisteix el teu dia a dia? T’és fàcil compaginar la vida laboral amb les motivacions personals?
Tres matins a la setmana vaig al Centre de Dia Casa Bloc. La meva feina allà consisteix a fer la història clínica completa de tots els pacients que vénen per primera vegada al centre i les visites individuals amb els pacients que porto com a psicoterapeuta. El dilluns m’ocupo de la teràpia de grup de tots els pacients que vénen al matí al centre i el divendres faig la teràpia de grup dels pacients amb patologia dual, que al mes de gener farà dos anys que vam engegar.
A la tarda em dedico a la consulta privada. Tinc dos matins i alguna tarda lliures segons les cites programades, per la qual cosa puc dedicar temps a la meva família, a llegir, a posar al dia el blog… Arriba un moment en la vida en què les motivacions personals són la família i les petites coses que ens omplen el dia a dia.
Què és la cosa més gratificant de la teva feina?
Veure com es van recuperant els pacients, com van millorant d’aspecte, com recuperen les ganes de viure, com es tornen a incorporar a una vida dins de la normalitat.
Vas començar a estudiar a la UOC a cinquanta anys. Què ha significat en la teva vida?
Per a mi la UOC significa haver aconseguit el meu somni. Personalment, la UOC m’ha aportat tenir uns estudis i poder treballar en el que m’agrada. Va fer que em pugés l’autoestima; has de ser una persona molt constant i treballadora per a poder seguir els estudis en la forma en línia i no decaure quan se t’ajunten proves d’avaluació contínua o les coses no et surten com vols. Quan acabes els estudis la satisfacció tan enorme que et ve és inexplicable. Suposo que les persones més joves ho han de sentir d’una altra manera…
Et podries descriure en poques línies?
Sóc una persona a qui no fa por la feina, em puc considerar emprenedora i valenta, però potser el que em descriu més és la constància quan em proposo aconseguir una cosa.
Un consell per a futurs professionals de la psicologia.
Especialització: aquest és el meu consell principal. No podem tractar-ho tot ni ho hem de fer; penso que és una equivocació.